Qui vol pagar l’impost de successions?

Gairebé tothom es molesta a l’hora de pagar un impost, sobretot quan suposa una bona queixalada a la nostra butxaca. Però, més encara si és possible, quan sentim que és injust i prescindible.

Aquest és el cas habitual de l’anomenat Impost de Sucecions i Donacions, quan ho apliquem a l’herència dels nostres cercles més propers, especialment nostres pares o avis, ja que és una figura que grava dues vegades un mateix fet imposable pel qual ja van tributar els nostres pares i avis .

En la major part de la Unió Europea aquest impost no existeix o és molt residual. Tan sols França, Holanda, Bulgària i Bèlgica recapten més per aquest impost (en percentatge de PIB). Els nostres veïns portuguesos o Italians tenen una recaptació molt menor. D’altres, com Suècia o Romania, no contemplen l’impost de successions en el seu ordenament.

I si es parla d’harmonització fiscal a nivell europeu per evitar aquestes diferències, ens posem les mans al cap quan ho analitzem a nivell estatal.

I és que es tracta d’un impost estatal cedit a les comunitats autònomes, les quals tenen una gran potestat i llibertat a l’hora d’imposar el seu criteri per a la determinació dels tipus imposables i les possibles reduccions a aplicar segons el parentiu. Una diferència considerable que pot anar de l’1% al 45% del bé llegat.

Recordem les manifestacions en reclamació de rebaixes en l’impost en regions com Astúries o Andalusia, que van portar els seus dirigents a reduir la pressió fiscal per aquest concepte. Per aquesta raó els experts han proposat harmonitzar l’impost; que s’apliqui una forquilla del 4% al 11%.

No obstant això, l’escassa recaptació en termes absoluts (una mica més de 2.700 milions a l’any a tot l’Estat) i el baix percentatge del PIB que representa a l’impost (0,3% del PIB estatal), permetrien defensar-ne la supressió total, en contra dels que el defensen com un instrument que contribueix a la redistribució de la riquesa i a l’evident contribució al sosteniment de la despesa pública.

No oblidem una conseqüència que tractarem en una altra ocasió, com són les contínues renúncies a herències que han crescut de forma considerable des que va començar la crisi al voltant del 2008. Renúncia a causa de la dificultat per al pagament  del tribut o pels grans deutes que s’heretarien .

En tot cas, és una qüestió que farà parlar durant molt  de temps, donada la dificultat de posar-hi ordre i la fam  insaciable de les administracions, incapaces de renunciar a un ingrés.

CARLOS CALATAYUD CHOLLET

Notari d’Igualada

carloscalatayud@notariado.org